dimecres, 27 de febrer del 2013

Això ja no és un bloc

A partir d'avui aquest racó d'Internet on fa més de vuit anys que vaig abocant pensaments, opinions o informació sobre temes diversos deixa de ser un bloc i es converteix en un blog.

L'any 2005, el TERMCAT va incorporar a la seva Neoloteca el terme bloc, per designar "una página web, generalment de caràcter personal i poc institucional, amb una estructura cronològica que s'actualitza regularment i que presenta informació o opinions sobre temes diversos".

Com deia Magí Camps a La Vanguardia (27.08.2012)
...el Termcat, tot i que no arriba a ser la norma absoluta de l'Institut d'Estudis Catalans, sí que n'és l'antesala. El centre de terminologia treballa conjuntament amb l'IEC i en rep la benedicció. El seu objectiu principal és fixar la terminologia del català...
Doncs bé, aquesta vegada el TERMCAT no ha rebut la benedicció de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). Entre les esmenes a versió en línia del Diccionari de l'IEC que s'han incorporat aquest mes (febrer 2013), hi ha el terme per definir aquest espai d'Internet on escric ara, al qual han anomenat blog, que és el terme original anglès i el que es fa servir en moltes llengües.


Acostumo a ser respectuosa amb les normes oficials de la llengua (excepte en la bajanada de posar un apòstrof davant d'una essa líquida, amb l'excusa que, en pronunciar-ho, s'hi posa una 'e', o sigui, que diem "Esputnik" en comptes de "Sputnik"; el que caldria és ensenyar la gent a pronunciar l'essa líquida). Per tant, fins ara havia fet servir la paraula bloc. Però s'ha acabat. A partir d'ara, i sense cap recança, ja puc dir que tinc un blog i que sóc una bloguera.

dimarts, 26 de febrer del 2013

Mirant enlaire (XIII): per Barcelona

Tot passejant per Barcelona el dia que la Candelera reia:



El vent era el mateix per a les dues banderes, però una semblava que no gosés aixecar-se. Potser s'adonava que aquell no és el seu lloc?



Aquest matí, en tornar del supermercat, he vist un gavià que s'ha aturat damunt d'un fanal i s'hi ha quedat un moment, just el temps perquè jo tragués la càmera i li fes aquesta foto:


Fotos: M. Piqueras, febrer 2013

diumenge, 24 de febrer del 2013

Lluís Daufí i la divulgació científica

M'he assabentat de la mort de Lluís Daufí a través d'un correu que el periodista científic Xavier Duran ha enviat a la llista de distribució de l'Associació Catalana de Comunicació Científica. Després n'he vist l'esquela a La Vanguardia. Xavier Duran ha recordat els articles que el Dr. Daufí va publicar precisament a La Vanguardia, sobre temes d'actualitat mèdica, sovint a partir de treballs de recerca acabats de publicar; ha destacat la claredat i didàctica d'aquells articles que servien per adquirir cultura mèdica i estar al corrent dels treballs més innovadors.

Jo era una fan del Dr. Daufí i no em perdia mai el seu article setmanal, que crec que primer es publicava en diumenge i després va ser en dissabte (o potser era al revés). No puc recordar els temes que va tractar durant els anys que va mantenir la seva secció setmanal, perquè van ser molts, però n'hi ha un que em va impressionar i no l'he oblidat. Va ser el dia que va parlar del càncer de pell i va fer-ho descrivint la seva experiència com a pacient a qui feia pocs dies havien extirpat un epitelioma basocel·lular, la forma més corrent de càncer de pell.

No m'ha estat difícil trobar aquest article a l'hemeroteca del diari. És del 27 de gener de 1974, diumenge, i es titula "Cáncer de piel". Comença així:
Si el lector pudiera verme mientras escribo estas líneas, advertiria la presencia, en el centro de mi mejilla derecha, de un extraño cráter circular, de unos seis o siete milímetros de diámetro y tres o cuatro de profundidad. Voy a contar la pequeña historia de este cráter.
Després explica el procés de desenvolupament d'una petita protuberància que va aparèixer a la seva galta i com va decidir ell mateix a anar al dermatòleg quan va començar a fer-se-li més grossa. El diagnòstic va ser immediat, com també ho va ser el tractament, que l'article descriu meticulosament i de manera molt intel·ligible. Explica també les característiques d'aquest tipus de càncer i de la importància de la seva detecció precoç.

Hi ha a l'article un aspecte personal que apropa l'autor a qui el llegeix, quan hi descriu la seva reacció en saber el diagnòstic:
[...] el médico desarrolla normalmente un mecanismo psicológico de supresión de posibilidades de enfermar que le permite vivir tranquilo entre sus semejantes, afectos de múltiples enfermedades. Por ello, en un momento determinado, de pronto, le cuesta no poco hacerse a la idea de que también puede padecer cualquier dolencia que tan natural encuentra que sufran sus pacientes.
Al llarg de les últimes dècades he assistit moltes vegades a un debat recurrent que intenta dilucidar si la divulgació i el periodisme científic són cosa de periodistes o de qui es dedica a la ciència. Jo ho tinc molt clar i la meva resposta és sempre la mateixa: qui sàpiga fer-ho, independentment de la seva formació i activitat principal. Hi ha periodistes que són incapaços d'entendre molts conceptes científics o que creuen que el rigor no és necessari quan es tracta de divulgació; com també hi ha científics que no tenen la capacitat per explicar ni tan sols la seva pròpia recerca de manera planera. Lluís Daufí era un científic, no un periodista. Tanmateix, sabia atreure l'atenció de qui començava a llegir els seus articles, com ho hauria de fer un bon periodista que escrigui un reportatge.

És possible que algunes idees que el Dr. Daufí va exposar al llarg dels anys de col·laboració a La Vanguardia estiguin ara superades. Tanmateix, els seus articles poden seguir prenent-se com a model del que ha de ser la divulgació.

Actualització 24.02, 10.15
Tant ahir com avui he fullejat La Vanguardia amb l'esperança de trobar alguna nota necrològica dedicada a Lluís Daufí, que va ser col·laborador tants anys d'aquell diari. De moment, però, només l'esquela pagada per la família recorda la seva mort. Espero que algú se n'adoni i finalment, al costat de les necrològiques de persones que ens són molt llunyanes, en puguem veure una dedicada al Dr. Daufí.

dissabte, 23 de febrer del 2013

Quan la neu arribava sense avisar

M'agradava més quan, a Barcelona, la neu arribava sense avisar i ens sorprenia. Sorties al carrer i de sobte t'adonaves que les gotes de pluja es convertien en flocs de neu que t'enfarinaven la roba. O et llevaves i, en pujar la persiana, veies que el dia tenia una llum diferent, grisosa però alhora més blanca, i el jardí del davant estava enfarinat o fins i tot les plantes del balcó.

Avui, amb tant d'anunci que ens havien fet els homes i dones del temps, en comptes de l'alegria per la neu, ha estat el desencís en pujar la persiana i veure només un polsim blanc en un racó de la gespa que puc entrellucar des del balcó. Un polsim que a les deu, quan he anat al mercat, ja havia desaparegut.

Recordo la primera vegada que vaig veure nevar a Barcelona. És un dels records de la meva infantesa que conservo més nítid. La meva mare em va despertar, de matinada, i em va dur, a braç, a costat de la finestra, tot dient-me que nevava. Suposo que veure nevar per primera vega devia causar-me una gran impressió i per això el record no se m'ha esborrat. I m'alegro que a la meva mare li fes il·lusió ensenyar-me la neu aquella matinada; una altre potser hauria deixat dormir la nena fins a la seva hora habitual i jo ara no tindria aquell record tan bonic.

La Vanguardia, 22.02.1948
He brostejat per l'hemeroteca de La Vanguardia, per esbrinar quan em vaig estrenar a veure la neu. Tenint en compte que no van ser quatre flocs i que va començar de matinada, suposo que devia ser la nevada de la nit del 20 al 21 de febrer de 1948 i jo encara no havia fet encara els quatre anys. En el diari de, l'endemà --22 de febrer, diumenge-- en un article titulat "Barcelona amaneció ayer cubierta de nieve", diu:
   Barcelona amaneció ayer blanca como una paloma muerta en mitad de un pinar. Los copos caídos de madrugada llegaron a cuajar al despuntar el dia a causa de la baja temperatura reinante. El espectáculo de las desnudas estatuas cubiertas de nieve ofrecía a la luz del amanecer un contraste desusado e irónico.
   Hacia las siete de la mañana se reanudó activamente la nevada, cristalizando en las plazas, calles, árboles, ventanas, azoteas, "parterres", bancos públicos, monumentos, etc., así como sobre cuantos vehículos quedaron estacionados en la vía pública.
   A la hora de la entrada en las escuelas y durante toda la mañana, en los jardines y paseos, los niños hicieron armas de los blancos copos de nieve y con alborozo comenzaron sus regates y batallas dando a las frías calles de la ciudad esa nota de color y de vibración íntima que los juegos infantiles tienen, en su inefable candor, y que dan a la vida ciudadana un ambiente ruidoso de algarabía parvularia.
La Vanguardia, 22.02.1948, pàgina 4
A Barcelona, aquell dia la temperatura mínima va ser de 2,4 graus sota zero, a les 6 del matí, i la màxima, de 5,9 graus, a les 15.15. El país es trobava sota els efectes d'una onada de fred siberià que afectava tot Europa i l'avió francès que feia el trajecte Alger-Perpinyà va haver d'aturar-se a l'aeroport del Prat i fer cap a Tolosa de Llenguadoc perquè l'aeroport de Perpinyà era tancat per causa de la neu. Després d'aquella forta nevada, el mateix dia 22 de febrer va caure una pluja fina i continuada que, segons el diari, va acabar de fondre "las últimas nieves que, en rebeldía, se mantenían en las copas de los árboles".

M'ha cridat l'atenció l'estil del text, bastant carrincló. La imatge de "la paloma muerta en mitad de un pinar" és una perla i les descripcions de la ciutat nevada, de la mainada jugant amb la neu o de la neu rebel damunt del arbres em semblen més pròpies d'un diari del segle XIX. I la notícia m'ha fet recordar que, el 1948, dissabte era un dia laborable normal; tothom anava a treballar (la gent més afortunada feia setmana anglesa, i la tarda de dissabte feia festa) i la mainada anava a escola. Les escoles tenien una tarda de festa a la setmana --a més de diumenge--; n'hi havia que la feien dissabte i unes altres (em sembla que les de monges) que la feien la tarda de dijous, però dissabte al matí, tots els nens i nenes tenien classe.

Potser us interesarà:
Que n'és de blanca, la neu novella... (aquest bloc, 08.03.2010). Pensaments mentre veig caure la neu a l'altre costat dels vidres de la finestra.

dijous, 21 de febrer del 2013

Els plagis de la xarxa

Què pensaríeu si haguéssiu fet un treball de recerca de terminologia, dedicant-hi hores i hores, posant després a Internet els resultats de la vostra recerca perquè tothom se'n pogués beneficiar i, al cap d'un temps, algú descobrís que el vostre treball estava recollit en un altre web, sense indicar-ne la procedència ni la autoria, només una nota en què s'informés que era "un treball basat en diverses fonts", però sense indicar-les?

Doncs això li ha passat a Verónica Saladrigas, una bioquímica argentina que treballa i viu a Basilea. Verónica es dedica a la traducció mèdica i sempre ha tingut molt d'interès per la terminologia. En  camps com la bioquímica i la biologia molecular, que des de mitjans del segle XX s'han desenvolupat espectacularment, sempre van apareixent nous termes. I generalment, els neologismes de la ciència s'encunyen en anglès, que avui dia té el paper de lingua franca de la ciència, com segles enrere ho havia estat el llatí. Com una formigueta, Verónica ha anat recollint al llarg dels anys els equivalents castellans de molts termes de bioquímica, de vegades proposats per ella mateixa o per col·legues amb qui coincideix en uns fòrums d'Internet (Medtrad i Tremédica). Amb la col·laboració d'un altre bioquímic (Gonzalo Claros, professor de la Universitat de Màlaga) aquell bé de déu d'informació recol·lectada pacientment, es pot consultar a Internet en el Vocabulario inglés-español de bioquímica y biología molecular. (També està disponible, per capítols, a la revista Panacea, però és més útil el web, on es poden localitzar els termes més fàcilment). Vegeu-ne una mostra, l'inici del termes corresponent a la lletra B (per veure-ho ampliat cliqueu damunt la imatge):



Compareu-ho ara amb l'inici dels termes corresponents també a la lletra B d'aquest Glosario de referencia inglés-español de terminos comunes en biología molecular, publicat en el web "Nutrición personalizada" (haureu de clicar al damunt de la imatge per llegir-ho):


És idèntic. I les definicions en les altres lletres també. En algun cas hi ha alguna frase afegida, o eliminada, però és básicament el Vocabulario de Verónica Saladrigas.

A la pàgina d'inici del Glosario, de "Nutrición personalizada", diu que n'és la versió 1.0 i que
A petición de muchos lectores, hemos preparado este glosario con los términos más comúnmente encontrados en la literatura, basándonos en diversas fuentes. Este es un documento dinámico, por lo que periódicamente incluiremos términos adicionales o modificaremos alguna descripción, de acuerdo a las recomendaciones de los organismos internacionales.
Enlloc hi ha la referència de les fuentes d'aquest glossari, que sembla ser que es trobava en aquest web des de fa temps. Avui algunes persones que coneixen Verónica Saladrigas s'han assabentat d'aquest plagi i s'han afanyat a escriure a l'administrador del web. Després, el glossari ha canviat misteriosament. On fa unes hores es veien definicions de termes de biologia molecular (les copiades del Vocabulario), ara hi ha articles de divulgació relacionats amb la lletra que es cliqui. Per exemple, a la A, "Abastecimiento de folato perinatal"; a la B, "Bicarbonato de sodio como auxiliar ergogénico"; a la C, "Cacao, chocolate y enfermedad cardiovascular".

Tot i que en la pàgina d'entrada indica "El término en inglés se encuentra en negritas. La flecha (-->) indica un término relacionado.", enlloc s'hi veuen termes en anglès ni cap fletxa. Suposo que no els ha donat temps de canviar-ho. He fet una captura de pantalla d'aquesta introducció, per conservar-la si després també la canvien:


Després de veure això, penso si l'autor d'aquest web, un nutricionista mexicà, no haurà fet el mateix amb els articles que ha anat publicant en el bloc d'aquest web. Internet dóna sorpreses com aquestes. Sóc partidària de compartir el coneixement. Aquest bloc meu, per exemple, està amb una llicència de Creative Commons 3.0 (reconeixement-no comercial-sense obres derivades), de manera que el que escric aquí --i les fotos meves que hi inclogui-- es pot reproduir en altres llocs sense demanar permís. Al cap i a la fi, el fet de tenir al peu del bloc el logotip de la llicència de Creative Commons ja és un permís, amb unes limitacions que venen donades pel tipus de llicència triat.

Copiar directament una obra sencera com es el Vocabulario inglés-español de bioquímica y biología molecular em sembla una manca total d'ètica per part de l'autor del web. Com també la manera de fer-lo desaparèixer i substituir-lo per uns articles de divulgació, sense cap nota de disculpa per haver reproduït sense permís una obra d'una altra persona. Tanmateix, no em ve de nou. He vist coses semblants en altres ocasions i a mi mateixa també m'han copiat sense indicar-ne la procedència.

Potser us interessarà:
- Compartir el coneixement (aquest bloc, 25.11.2008). El dia que vaig descobrir una entrada meva plagiada en un altre bloc.
- La British Library i el copyright (aquest bloc, 04.12.2007). La British Library ven articles publicats en revistes en accés obert (és a dir, que no cal pagar per accedir-hi per Internet).

Dia Internacional de la Llengua Materna

Avui, 21 de febrer, se celebra a tot el món el Dia Internacional de la Llengua Materna, diada que va ser proclamada per la Unesco l'any 1999. No se sap el nombre exacte de llengües que hi ha al món, però l'any 2000 es creia que n'hi havia entre 6000 i 7000 encara parlades. I escric encara, perquè al llarg del segle XXI moltes llengües desapareixeran i, si la tendència no varia, l'any 2100 un 50% de les que ara es parlen s'hauran extingit i entre el 40 i el 45% estaran en perill d'extinció. Si partim de 6000 llengües, només entre 300 i 600 podria dir-se que s'hauran salvat.

A Catalunya, de moment el català és la llengua d'identificació majoritària, segons l'Institut d'Estadística de Catalunya (IDESCAT), amb uns percentatges que el 2008 anaven del 30% a les comarques de l'àmbit metropolità de Barcelona i el 36% a les del Camp de Tarragona, fins al 72% a les Terres de l'Ebre i el 63 a les comarques de Ponent (vegeu-ne el mapa original en el web de l'IDESCAT). Aquests percentatges, però es refereixen a la població que tenia més de 15 anys el 2008. No sé si, cinc anys més tard, els percentatges deuen ser semblants. 

Celebrem doncs aquest Dia Internacional i confiem que el 2100 el català no es trobi entre les llengües extingides o les que es trobaran en perill d'extinció.

Potser us interessarà:
- Can two languages coexist within the same community of speakers? (Mira J, Seoane LF, Paredes A.) Contributions to Science 6:21-26. Anàlisi de l'evolució històrica de la situació lingüística a Galícia, on el gallec i el castellà estan en competència.
- Models per predir la mort d'una llengua (aquest bloc, 09.04.2010). Jorge Mira va explicar a l'Institut d'Estudis Catalans com es pot predir , amb un model matemàtic, l'extinció d'una llengua si no es fa res per evitar-ho.

dimarts, 19 de febrer del 2013

"+ que ayer pero menos que mañana"

Fa anys es va posar de moda una medalla del amor molt hortera que duia gravat "+ que ayer - que mañana". Això podria ser l'eslògan dels mitjans de comunicació en relació als escàndols de política, corrupció, economia i espionatge. Formen una xarxa intricada i hi ha polítics corruptes que són espiats, espies que es deixen corrompre, empresaris que corrompen i espien... En fi, totes les combinacions possibles.

Cada matí engego l'ordinador per mirar els titulars de les darreres notícies, i després. mentre esmorzo fullejo algun diari de paper. Tot i que pensi que ja estic curada d'espants, sempre hi ha alguna notícia que em fa accelerar el pols i pensar un cop més allò que la realitat supera la ficció. Aquests dies és l'afer de les escoltes secretes que va realitzar l'empresa Método3, on sembla que tothom sigui espiat i que, com en les novel·les d'Agatha Christie, tothom podria tenir un motiu per haver encarregat a l'agència que espiés algú altre.

I el cas és que ara ens sorprenem amb aquestes notícies que sembla que agafen tothom desprevingut, amb una agència de detectius que no se sap per a qui espia, un restaurant que ves a saber per què era tan visitat per la gent del món de la política, polítics que no se sap si eren espiats o feien espiar... Però una cerca per Internet ens mostra que Método3 fa temps que ha estat proveïdor de serveis d'espionatge per a polítics i per algunes institucions de la societat civil i que no sempre ha actuat de manera clara. Aquesta agència va participar en la cerca de la nena britànica Madeleine McCann i va dir que havia estat segrestada per una xarxa de pedòfilia que l'hauria dut al Marroc i en la cerca d'un espia espanyol a França. Vegem algunes de fa temps que la impliquen en algunes activitats d'investigació no massa ortodoxes: 

19.11.1995 "La policía cierra el caso de espionaje industrial descubierto en Barcelona", publicat a La Vanguardia. Entre els protagonistes de la història hi ha els propietaris de Método 3, a qui la policia va acusar d'escoltes il·legals.

07.09.2009 "El juez investiga a los detectives de Método 3", publicat a interviu.es.Els investigava perquè ells havien investigat el vicepresident de la Comunitat de Madrid, Ignacio González.

09.09.2009. "La agencia sospechosa de haber espiado a González trabajó con la SGAE", oublicat a ELSEMANALDIGITAL.COM. Diu:
Según parece, la SGAE contrató a Método-3 en torno al año 2003, oficialmente para investigar vulneraciones de pago del canon, actividades de piratería y ataques informáticos contra las páginas de la SGAE.
¿Devien ser de Método 3 aquells homes que es colaven a casaments o visitaven perruqueries per denunciar-los si estaven posant música sense pagar a la SGAE? Una de les tasques que la SGAe els va encomanar va ser infiltrar persones en entitats que eren crítiques del cànon digital. Suposo que, per a un becari, deu ser molt més gratificant espiar Alicia Sánchez Camacho i l'exparella --per a alguns mitjans 'exnòvia' i per a uns altres 'examant'-- de Jordi Pujol Jr que no pas el treball d'espia de la SGAE. I en aquell moment, Método 3 ja es va negar a lliurar el llibre de clients a la policia.

30.09. 2009 "La historia jamás contada de Método 3, la empresa que espió a Nacho González y a los directivos del Barça", publicat a El Confidencial. Segons aquest article, el 1995 --fa divuit anys!-- ja van imputar persones d'aquesta agència per unes escoltes il·legals i la relaciona amb un reguitzell d'escàndols de tota mena.

05.04.2011 "¿Por qué espiaron al número 2 de Esperanza Aguirre?", publicado en Estrelladigital.es.
 
10.07.2012 "Los detectives de Método 3 también espiaron a Granados", publicat en el web de la Cadena SER-Madrid. I l'entradeta de la notícia diu:
Las propiedades del exconsejero de Aguirre y exsecretario general del PP de Madrid, Francisco Granados, también fueron objeto de interés para la agencia de investigación Método 3, la misma que supuestamente espió al vicepresidente regional, Ignacio González, en Colombia. Por esas mismas fechas, verano de 2008, los detectives de la agencia cursaron numerosas solicitudes sobre los inmuebles de Granados, tal y como refleja un certificado del Registro de la Propiedad de Valdemoro.
Per més que intenti esprémer el meu cervell, sé que no aconseguiré imaginar una història més rocambolesca que la que ens estan oferint aquests dies els mitjans. Però no oblidem que, mentre partits, governs, detectius, agències d'intel·ligència i policia s'intercanvien acusacions, el país segueix enfonsat en la pitjor crisi econòmica que ha patit durant la democràcia, i que els vents de ponent segueixen bufant amb més força que mai. Procurem, doncs, que el llegir no ens faci perdre l'escriure.

divendres, 15 de febrer del 2013

Les dones, un cop més (o dos), invisibles

El proppassat 10 de febrer, el diari La Vanguardia, publicava un debat sobre la cultura al qual van convidar sis persones en representació del món cultural: tots eren homes. Dos dies després, es va presentar a Barcelona el llibre Ciència i Universitat a Catalunya. Projecció de futur, una obra que --segons llegeixo en la crònica de la presentació-- recull les reflexions sobre la universitat i la recerca d'un grup de persones expertes: tretze homes. Deu ser que la cultura, la universitat i la recerca no són encara coses de dones?

Avui he rebut un correu de l'Observatori per a la Igualtat de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) que denuncia el biaix de gènere en el llibre. Vaig rebre una invitació per anar a la presentació del llibre i un enllaç per descarregar-ne el pdf, però estava ocupada en altres coses i no vaig poder anar-hi, i encara no l'havia mirat; ho he fet després de rebre el correu de l'esmentat Observatori de la UAB. A la pàgina 23 del llibre, hi ha unes dades sobre el professorat de les universitats públiques catalanes, indicant el percentatge de dones en cada categoria; el mínim, un 15%, entre els catedràtics contractats per la Generalitat (seguit d'un 20%, entre els catedràtics que són funcionaris de l'estat) i el màxim, un 69%, entre els professors col·laboradors temporals. Si es considera el total general, són 9741 homes (61%) i 6221 (39%) dones.

Segons escriu en la Justificació David Bueno, director d'aquesta obra col·lectiva,
Les persones a qui s’ha demanat opinió, i que han respost de manera entusiasta, han estat proposades pel seu distingit perfil acadèmic i professional dins el món universitari i de la recerca científica, un perfil que les dota dels coneixements transversals i l’esperit crític necessaris per bastir les bases d’aquest dià leg. També s’ha tingut en compte que hi hagués representats d’universitats i centres de recerca, tant públics com privats, de diferents zones del territori català.
És una llàstima que, de la mateixa manera que s'ha procurat que hi hagués representació territorial i de tot tipus de centres, no s'hagi tingut en compte que la ciència la fan homes i dones i que Catalunya compta amb dones que ocupen llocs destacats en el món de la recerca (tot i que força lluny del que hauria de ser) i que el treball de les quals és reconegut internacionalment. No afegiré cap més comentari perquè millor que jo ho expressa el comunicat de l'Observatori per a la Igualtat de la UAB, que copio a continuació:
L'OBSERVATORI PER A LA IGUALTAT DE LA UAB DENUNCIA EL BIAIX DE GÈNERE EN EL LLIBRE "CIÈNCIA I UNIVERSITAT A CATALUNYA. PROJECCIÓ DE FUTUR"
L’Observatori de la Igualtat de la URV i el Centre d’Igualtat d’Oportunitats i Promoció de les Dones de la UdL donen suport a la iniciativa
    L’Institut d’Estudis Catalans i el servei de Publicacions i Edicions de la UB, han publicat el llibre “Ciència i universitat a Catalunya. Projecció de futur”, editat per David Bueno i Torrens, on es recull la reflexió d’un conjunt d’homes científics entorn al sistema universitari, la recerca, la transferència de tecnologia i el coneixement, així com els reptes de futur als quals ha de fer front el país.

     Aquest recull d’opinions està realitzat per un total de 13 homes, no dóna veu a cap científica, fet que ens porta, des de l’Observatori per a la Igualtat de la UAB, l'Observatori de la Igualtat de la Universitat Rovira i Virgili, i el Centre d’Igualtat d’Oportunitats i Promoció de les Dones de la Universitat de Lleida, a denunciar un cop més la pràctica androcèntrica en la ciència. En aquesta ocasió, s’ignoren les  reflexions de les dones científiques sobre les aportacions i percepcions en aquest camp, que queden un cop més desconsiderades i per tant invisibilitzades. No hi ha dones científiques i tecnòlogues a Catalunya? Sí que n’hi ha, però no hi són representades. Segons les dades de l’UNEIX, Sistema d'informació d'Universitats i Recerca de Catalunya, pel curs 2010-2011, el 38,3 per cent del personal docent i investigador universitari de Catalunya són dones. I si considerem les dones catedràtiques, tot i ser encara una minoria, suposen el 18,7 per cent. A més a més, per a l’elaboració d’aquest recull només s’ha considerat l’opinió dels científics de les àrees d’experimentals i les tecnologies, on el 20% de les càtedres estan ocupades per dones, la qual cosa suposa un doble biaix. També hem de tenir en compte que a Catalunya el 49,2 per cent dels títols de doctorat són obtinguts per les dones.

     En l’actualitat, existeixen diverses entitats i recursos que ofereixen informació i fan visible les activitats i treballs que les dones científiques estan desenvolupant, així com els mecanismes per incorporar la perspectiva de gènere en la recerca. D’aquesta manera, hi ha diversos guardons creats per la Generalitat de Catalunya com les Medalles Narcís Monturiol o la Distinció a la recerca universitària,que es fan ressò i reconeixen la tasca i contribució de les dones al món científic. Per exemple, en els darrers anys, han rebut la Distinció a la recerca universitària de la Generalitat de Catalunya, científiques com la Montserrat Aguadé Porres, Catedràtica de Genètica de la Universitat de Barcelona, la Fàtima Bosch Tubert, Catedràtica de Bioquímica i Biologia Molecular de la Universitat Autònoma de Barcelona, l’Anna Maria Cabré i Pla, Catedràtica de Geografia Humana de la Universitat Autònoma de Barcelona, la Carmen Claver Cabrero, Catedràtica de Química Inorgànica de la Universitat Rovira i Virgili, la Carme Junqué i Plaja, Catedràtica de psicobiologia de la Universitat de Barcelona,

     En el context de la Universitat Autònoma de Barcelona, projectes com el Maletí de Recursos Gènere i Ciència dirigit per la professora Teresa Freixes, Catedràtica de Dret Constitucional de la UAB i Catedràtica Jean Monet ad personam, que s’ha publicat recentment, ens recorda la igualtat de gènere i la no discriminació per raó de sexe com a drets fonamentals reconeguts en les declaracions internacionals de drets humans, en la normativa de la Unió Europea i en totes les constitucions dels Estats democràtics. A més, es constata també, a partir de tots els indicadors internacionals, que cal modernitzar les universitats i centres de recerca i millorar la gestió dels recursos humans des de la perspectiva de gènere. També en aquest context, es pronuncia l'Associació de Dones Investigadores i Tecnòlogues a Catalunya - AMIT, que es va fundar com a organització no excloent per donar veu, crear un fòrum de discussió i fer de xarxa de suport, a totes les investigadores en els camps de la ciència i la tecnologia, des de la perspectiva de la igualtat entre dones i homes.

     Per últim, aquesta setmana passada, en la reunió del Consell assessor de l’Observatori per a la Igualtat de la UAB, les representants dels  més de 25 grups de recerca amb perspectiva de gènere d’aquesta universitat, també van fer saltar l’alarma per la invisibilització dels seus treballs i dels resultats que obtenen. Per tots aquests motius, des de l’Observatori per a la Igualtat considerem que s’ha de garantir que es proporcionin instruments per a introduir la perspectiva de gènere en l’activitat científica i fer visible les contribucions de les dones en aquest àmbit a través del seu Pla d’Igualtat.

     L'Observatori de la Igualtat de la Universitat Rovira i Virgili, i el Centre d’Igualtat d’Oportunitats i Promoció de les Dones de la Universitat de Lleida han manifestat el seu suport a la iniciativa de l'Observatori per a la Igualtat de la UAB que rebutja les dinàmiques androcèntriques que encara perviuen a les universitats i d'altres institucions científiques.

     Com afirma l’Observatori de la Igualtat de la URV, són moltes les dinàmiques, actuacions així com institucions creades, tant des de l'Unió Europea com dels diferents governs, per eliminar els biaixos de gènere de la ciència. A Catalunya per exemple des de fa anys la Comissió Dona i Ciència del Consell Interuniversitari de Catalunya ha impulsat el desenvolupament de plans d'Igualtat a les universitats. Tanmateix dia a dia comprovem que fets com el que ara es denuncia, són, encara i lamentablement, habituals al sistema universitari.
Potser us interessarà:
-16 Científiques catalanes, versió virtual de l'exposició que va organitzar el 2010 l'Associació Catalana de Comunicació Científica per fer visibles les dones que fan recerca a Catalunya
- Així celebra Caixaforum el 8 de març (aquest bloc, 04.03.201). Sobre un debat anunciat per al 8 de març (Dia Internacional de la Dona), per tractar de la recerca i la crisi, amb la participació de cinc ponents i un moderador.
- Més sobre Caixaforum i el 8 de març (aquest bloc, 06.03.2012). Com van intentar arreglar-ho, tot incorporant al debat una dona, potser pels comentaris que es van fer a les xarxes socials. 
 

dimecres, 13 de febrer del 2013

Quan escoltàvem la ràdio

Avui és el Dia Mundial de la Ràdio. Sóc de la generació que va créixer quan la ràdio feia el paper que després va tenir la televisió. A les cases, l'aparell de ràdio ocupava un lloc destacat, i la família solia reunir-se al voltant per escoltar-la. A casa dels meus avis paterns la tenien damunt d'una taula que era la taula de la ràdio (com després cada casa tenia la taula de la tele) i ocupava un angle del menjador, com es veu a la foto (la nena sóc jo quan tenia quatre anys; la noia, una tia meva i el bebè que té a la falda és el meu germà Josep).

La ràdio, en un lloc destacat de la casa.

Anunci de Radio Maymó a La Vanguardia
Jo vaig ser afortunada perquè, quan tenia uns deu o onze anys, vaig tenir una ràdio per a mi sola. Me la va fer el meu pare. De fet, totes les ràdios que havíem tingut a casa meva fins que van arribar els transistors les havia fetes ell. N'havia après seguint els cursos per correspondència a la Escuela Radio Maymó (acabo de comprovar que encara existeix!) Quan era molt jove, i encara vivia en el seu poble manxec i la ràdio era una novetat, va fer el primer curs i es va construir un aparell dels que deien "ràdios de galena", perquè feien servir aquest mineral com a semiconductor. Eren uns aparells molt senzills, sense vàlvules, que calia escoltar amb uns auriculars. El meu pare m'explicava que, des del seu poble, a les nits, que és quan millor es transmeten les ones, escoltava ràdio Andorra i ràdio Montecarlo (d'aquesta última emissora, no entenia res; només sabia que deien "ici Radio Montecarló"). Després va aprendre a fer aparells de ràdio amb vàlvules. A casa tenia un petit taller, que s'havia fet en un espai que devia ser originàriament un armari de paret. Era on feia les ràdios i també era el seu laboratori de fotografia. Quan penso en les dimensions tan esquifides d'aquell espai, no entenc com podia aprofitar-lo tan bé.

La meva ràdio tenia la caixa més petita que la que hi havia al menjador i jo la tenia a la tauleta de nit. Mentre estudiava, la deixava engegada, i quan em ficava al llit sovint m'adormia escoltant-la ben fluixeta perquè no em renyessin per l'hora que era. A la nit, m'agradava escoltar-hi teatre: el Teatro Invisible de Radio Nacional, i el que feien a Ràdio Barcelona. A través de la ràdio vaig conèixer alguns autors espanyols de teatre del segle XX, com ara Miguel Mihura (Tres sombreros de copa), Edgar Neville (El baile), José López Rubio (Celos del aire)  i altres d'anteriors i també alguns estrangers, com Noel Coward (Un espíritu burlón) o Ionesco (El rinoceronte). Fins i tot autors catalans, malgrat la repressió que hi havia de la llengua. De Josep Maria de Sagarra, per exemple, en recordo L'hostal de la Glòria, El Cafè de la Marina, o La ferida lluminosa.

La ràdio tenia programes per a totes les edats. Per a la mainada, els contes de Tambor (al migdia, a Ràdio Barcelona) i Cascabel (al vespre a Radio España de Barcelona); el Pau Pi, un personatge trapella que feia un ventríloc; les aventures de Diego Valor, que s'enfrontava al tirà que governava el planeta Mekong; i un cop la setmana escoltàvem Matilde, Perico y Periquín, que retransmetia la SER des de Madrid. Al voltant de Nadal i Reis, ens interessàvem per la Campaña Benèfica de Radio Nacional que presentaven els senyors Dalmau i Viñas. I petits i grans escoltàvem l'humorista argentí Pepe Iglesias "El Zorro" (Yo soy el Zorrro, zorrito, para mayores y pequeñitos...), que presentava les històries del "Hotel la Sola Cama, donde hay bronca toda la semana". La seva veu camaleònica s'adaptava per representar tots els personatges que desfilaven pel programa. També ens aplegàvem tots al voltant de la ràdio quan feien Lo toma o lo deja, un concurs de preguntes de cultura general (el premi començava per 5 pessetes i a cada pregunta encertada es doblava, però no recordo fins on arribava i si es perdia tot en fallar alguna pregunta) i Las aventuras de Taxi Key, el detectiu que cada dissabte resolia un assassinat.

Moltes dones escoltaven els consultoris: el de Montserrat Fortuny, a Radio España de Barcelona i, especialment, el d'Elena Francis, a Radio Barcelona. I no es movien del costat de la ràdio quan van començar a emetre les primeres radionovel·les. Jo en recordo una que es deia Lo que no muere, que feien quan jo tornava d'escola cada tarda. Era un melodrama amb un rerefons polític i amb molts personatges que eren molt bons, una mica bons, una mica dolents o molt dolents (especialment els comunistes). El guió estava ambientat en l'època en què es va emetre, cap al 1952, però els personatges recordaven el que havia passat abans i intentava inculcar unes idees esbiaixades del que havia estat la República i la guerra: el rojos eren tots comunistes, la pell del dimoni, plens d'odi cap als que no combregaven amb les seves idees; els nacionals eren tots bellíssimes persones i havien donat mostra d'una gran heroïcitat. Jo això m'ho vaig creure durant un temps, especialment perquè una nena de l'escola em va dir un dia que s'havia mort l'home que manava a Rússia (Stalin), que era molt dolent perquè era comunista. El serial, de Guillermo Sautier Casaseca i Luisa Alberca, va fer-se tan popular que fins i tot es va publicar en fascicles i després va passar al teatre i al cinema.

Cada diumenge al matí escoltàvem un programa en el qual la ràdio va tornar tímidament a parlar català. Es deia La comarca nos visita i el "visitant" era un pagès, el Pep de cal Gros, que gairebé no sabia parlar castellà, com passava moltes vegades entre la gent de poble. (Anys després vindria Radioscope, que presentava Salvador Escamilla.)

Amb l'arribada de la televisió, semblava que la ràdio desapareixeria, però no va ser així. Tot i que aquest mitjà ha passat èpoques de crisi, avui dia la ràdio és ben viva i té l'avantatge que ja no cal un aparell especial ni trobar-se en una zona on les ones arribin adequadament. És cert que la ràdio va deixar de ser aquell aparell que aglutinava la família al seu voltant, però està passant el mateix amb el televisor. Tanmateix, gràcies a Internet podem escoltar la "nostra" emissora de ràdio des de qualsevol lloc del món i molts programes podem escoltar-los a la carta, a l'hora que vulguem. A mi m'agrada escoltar-la diàriament, però avui, Dia Mundial de la Ràdio, encara més.

dimarts, 12 de febrer del 2013

Moments matinals

No hi ha manera que s'acostumi a la meva presència. Només puc copsar algun moment de les seves visites; camuflada darrera la cortina, però, que si s'adona que hi sóc fuig com un esperitat. Procedeix per etapes. Del pi on deu tenir el niu ve a un terradet que hi ha davant del balcó. Des d'allà fa una volada i es posar a la barana del meu balcó. Després, un saltiró i es posa en aquesta barana de la jardinera, on es veu a la foto.

El darrer salt és per baixar una mica més, fins a la menjadora que penja dels barrots del balcó per la part inferior, mig camuflada per la planta que es veu a l'esquerra (per posar-ho difícil a les garses, que abans hi feien els grans banquets). Agafa una larva seca d'insecte de la menjadora i arrenca el vol. Sovint directament cap al pi. De vegades, però, s'atura al terradet, deixa caure la larva i la torna a agafar; em fa l'efecte que és una parada tècnica per situar bé la larva en el seu bec abans de fer l'etapa més llarga de tornada al niu.

M'agraden, aquests moments matinals.

Foto: M. Piqueras (10.02.2013)

L'estèvia: planta forastera, nom d'aquí

Plantes cultivades d'estèvia (Wikimedia Commons)
Aquests últims anys es parla molt de l'estèvia, un planta de fulles dolces que hi ha qui recomana com a edulcorant per a les persones diabètiques, atribuint-li també propietats medicinals com a estimuladora de la secreció d'insulina. No entraré en les seves propietats, sobre les quals hi opinions oposades, sinó que em centraré en l'origen de la planta i en la història del seu nom.

L'estèvia (Stevia rebaudiana) pertany al gènere Stevia, que comprén unes cent-cinquanta espècies de plantes herbàcies i arbustives originàries de l'Amèrica del Sud i de l'Amèrica Central. Pertany a la família de les asteràcies (la mateixa que els girasols). La Stevia rebaudiana procedeix del Paraguai i d'algunes zones del Brasil properes a aquell país. Durant la segona meitat del segle XX es va estendre el seu cultiu: primer pel mateix Paraguai i després al Japó i altres països. Aquí s'ha popularitzat especialment gràcies a Josep Pàmies, de Balaguer, que per aquest motiu molta gent anomena "el pagès de l'estèvia".

Fa alguns anys vaig veure que hi havia qui feia servir el nom científic del gènere com a nom popular d'aquesta espècie: 'stevia'. Hi havia, però, qui ho catalanitzava hi en deia 'estèvia', que és el nom que va aprovar el TERMCAT i el que ara veig habitualment. Catalanitzar el nom de la planta ha estat tornar als orígens, no de la planta, sinó del mateix nom. De fet, aquest gènere va ser descrit pel botànic valencià Antoni Josep Cavanilles i el va dedicar a Pere Jaume Esteve, metge nascut en el Maestrat (el lloc exacte es desconeix, però la família va establir-se a Morella).

José M. López Piñero diu a La Ciència en la Història dels Països Catalans (Joan Vernet i Ramon Parés, eds.) que Esteve va formar-se com a metge a París i Montpeller, i en aquesta última ciutat va ser deixeble de Guillaume Rondelet, un dels naturalistes més destacats de l'època. Després es va establir a València, on va ser examinador de metges i va ocupar les càtedres d'anatomia i herbes, de cirurgia i les de grec i matemàtiques. Tenia un gran interès per la botànica i a a la seva mort, el 1556, va deixar manuscrit un Diccionario de las yerbas y plantas medicinales que se hallan en el reino de Valencia, del qual se n'han conservat només alguns fragments i resums.

Stevia salicifolia (Biblioteca Valenciana)
Antoni Josep Cavanilles i Palop (1745-1804) va descriure moltes plantes que havien estat recol·lectades pels naturalistes de l'expedició Malaspina i entre elles hi havia algunes plantes mexicanes que pertanyien a un gènere no conegut, al qual va posar el nom de Stevia. Estan descrites en el volum IV del seu llibre Icones et descriptiones plantarum quae aut sponte in Hispania crescunt, publicat a Madrid el 1797 i actualment digitalitzada i disponible en el web de la Biblioteca Valenciana (vegeu el dibuix de la primera espècie d'aquest gènere que va descriure). Al peu de la pàgina en què hi ha la descripció del gènere hi ha una nota explicativa sobre el perquè del nom:
(a) In memoriam Petri Iacobi Stevii (vulgo Steve aut Esteve), Hispani Valentini Medici magni nominis et Botanices professoris in academia patria medio circiter saeculo XVI. Praeter opera typis edita quibus magnam sibi gloriam peperit, reliquit MSS. Dictionarium plantarum in Valentino regno nascentium: opus et copia et utilitate praestantissimum, si testibus oculatis credimus.
Avui, en un fòrum de traducció mèdica i biològica, una persona preguntava quina era la forma de correcta d'escriure el nom d'aquesta planta, si amb essa inicial o anteposant-hi una 'e'. Jo estava convençuda que era 'estèvia', però volia raonar la meva resposta i he fet una petita cerca que m'ha dut fins al metge valencià, que signava els seus treballs com Petri Jacobi Stevii.

Potser us interessarà:
- Josep Pàmies, el pagès de l'estèvia (aquest bloc, 02.08.2012). El dia que vaig conèixer Josep Pàmies.
Cavanilles. Ensayo biográfico-crítico, per Enrique Alvarez López, Anales del Jardín Botánico de Madrid.

dissabte, 9 de febrer del 2013

Tot esperant, a l'hospital

Els hospitals, com els aeroports, són llocs on trobes gent de tota mena i, quan m'hi he d'esperar durant hores, acostumo a observar i escoltar la gent al voltant. Ho trobo més entretingut que llegir. A més, si tinc al voltant gent parlant, no em puc concentrar en la lectura. I, a l'hospital, si estic amoïnada esperant com anirà el que estant fent a la persona que he acompanyat, encara em puc concentrar menys.

Aquesta setmana he passat un dia i mig a l'Hospital de Sant Pau. Ep!, d'acompanyant, que jo estic bé, de moment (únicament el "sino fos..."). Vaig llegir fa algun temps que aquest hospital té un deute molt gran. No m'estranya; la construcció del nou edifici deu haver costat molts diners. No té res a envejar a alguns hospitals privats pel que fa a l'edificació i arranjament dels espais: vestíbuls i passadissos molt amplis, materials de construcció de primera classe, mobiliari de qualitat... No sé si a totes les habitacions és igual, però la que jo vaig veure tenia el terra de pissarra. Per sort, el tracte i atenció als pacients són tan bons com l'atenció que es va posar en la construcció de l'edifici, malgrat les retallades dels darrers temps.

Durant l'espera, vaig seure en una zona on hi havia una família gitana que tenia a l'hospital algú de la família. Pel que deien, vaig deduir que es tractava d'una criatura. Hi havia quatre generacions d' acompanyants; pel cap baix, vuit persones. La mare de la criatura malalta era una noia que no devia tenir ni trenta anys i donava instruccions al altres sobre la manera de comportar-se quan els avisessin. "La pediatra ha dicho que luego podremos entrar, pero de uno en uno. Y primero me llamarán a mí." L'àvia de la criatura va estar una estona parlant per un telèfon mòbil, no sé si seu o d'algun dels altres acompanyants. Després explicava a algú que, amb la seva germana de València, ara parla per Internet, perquè és més barat que parlar pel mòbil. Cap a tres quarts de dues (de la tarda) un dels homes va trucar a casa per dir que no els preparessin dinar, que menjarien alguna cosa pels voltants de l'hospital. No sé a quina hora deuen dinar habitualment, però si algú els havia de preparar dinar a casa, no el tindria ja fet a aquella hora?

En veure aquella família vaig pensar que, tot i ser un grup nombrós, no eren tants com els gitanos que vaig veure aplegats a la clínica Quirón deu fer uns trenta anys. Jo hi havia anat amb la meva segona filla perquè li fessin unes proves, i ja en el carrer vam veure uns quants gitanos molt ben vestits i enjoiats que feien cap a la clínica. No sé quants n'hi devia haver dins, però els passadissos n'eren plens. Quan vam anar a Radiologia, vaig preguntar a una infermera si sabia el perquè d'aquella "invasió". Em va dir que estaven operant un dels patriarques de la comunitat gitana i tots el que eren allà volien demostrar-li la seva estimació i saber de primera mà, quan acabés la intervenció, com havia anat.

Després, al meu costat va seure una parella ja madura i un noi d'uns vint anys. El noi era fill de la pacient que estaven intervenint i la parella, una tia (germana de la pacient) amb el seu marit. El noi i l'home eren els que més parlaven i de molts temes. En un cert moment van parlar d'economia i l'oncle deia que els xinesos són ara molt rics, però el noi deia que no, que la població xinesa segueix sent molt pobra. L'altra insistia i va dir-li que a la Xina hi havia 45 milions de rics; però ell mateix va afegir que, de tota manera, si tenim en compte que el país té 1400 milions d'habitants, tampoc no és una proporció molt gran, tot i que va en augment.

Després van parlar del cabell. El noi va dir que gasta una gomina que no duu alcohol, però és més cara que les normals; i que les que duen alcohol fan caure el cabell. L'oncle li diu que, per combatre la caiguda del cabell, ara hi unes pastilles que fabrica la casa Nestlé amb una altra empresa  que van molt bé. Em va estranyar molt que la Nestlé ara faci productes de cosmètica, però l'home tenia raó: és Innéov, i segons llegeixo en el seu web, les píndoles contenen "probióticos, fitonutrientes y aminoácidos esenciales" que "se concentran entonces en activar la belleza y la salud en el corazón del organismo, para unos resultados eficaces, duraderos e integrales". Un dels productes es "Fuerza Capilar Hombre", que conté "extractos vegetales (pino, polifenoles de té verde y de pepitas de uva), Taurina y zinc para favorecer el crecimiento de un cabello fuerte." Deu trigar quatre mesos a fer el seu efecte, perquè en el web diu que, si es comença el tractament avui mateix (9 de febrer), se'n podran constatar els resultats el 9 de juny de 2013.

Durant les dues hores que vaig seure en aquella zona d'espera, va passar moltes vegades pel davant un home molt peculiar. Devia tenir entre 65 i 70 anys i vestia pantalons bermudes (amb el fred tan horrible que feria al carrer!), una samarreta de cotó de màniga llarga i al damunt una armilla de lona amb moltes butxaques, com les dels fotògrafs, Calçava sandàlies de pell de bona marca i duia uns mitjons fins a mitja cama. I tenia el cabell llarg, recollit al darrere en una cua. Em va fer l'efecte com si per a ell el temps s'hagués aturat fa quaranta anys. A l'esquena, duia una motxilla de color groc molt viu. No anava sol, sinó que empenyia un cotxet amb una criatura que no devia tenir ni un any; un nen morenet, semblava mulat. Una de les vegades que va passar per allà l'acompanyava un noi d'uns vint anys, també de pell fosca. Em vaig quedar ben intrigada pensat d'on devien ser i quin parentiu o altre tipus de relació podria haver-hi entre els tres. L'aspecte de l'home era típicament nord-americà. però ves a saber. Quant al parentiu, el noi em va semblar massa jove per ser el pare de la criatura del cotxet. Serien germans i els dos eren fills de l'home de la cua i la mare era la persona que tenien ingressada? Potser estaven fent un creuer --pels bermudes de l'home gran-- i la mare de la família --que devia ser força més jove que el seu marit-- havia tingut un accident o s'havia posat malalta?

També va passar una infermera que informava sobre la donació de sang als acompanyants dels pacients i els suggeria que, si podien, en donessin. I és que no tenim la cultura de la donació de sang. Hi ha països on la gent té per costum anar a donar-ne de tant en tant. Aquí, en canvi, els bancs de sang de vegades tenen problemes, malgrat les campanyes que de tant en tant encoratgen la gent a donar-ne. Tanmateix, som campions en donacions d'òrgans.

Entre uns i altres em van mantenir entretinguda i l'espera no se'm va fer tan llarga.

Carnaval a les Corts, 2013

Un any més, em miro el Carnaval des de fora. No m'he disfressat mai, però em fa gràcia veure la imaginació que té molta gent a l'hora de confegir una disfressa. Aquest matí, al mercat, en algunes parades ho celebraven, i aquesta tarda ha desfilat la rua del barri. De tota manera, tot més modest que l'any passat: menys gent amb disfressa al mercat i menys carrosses i grups a la rua.










Fotos: M. Piqueras (09.02.2013)

dijous, 7 de febrer del 2013

La comissaria virtual (68): intel·ligència i saviesa femenines

Aquesta entrada de la sèrie de "La comissaria virtual" és una mica forçada, si tenim en compte el seu context. Es tracta d'una pàgina de La Vanguardia del 13 de maig de 1952. Tanmateix, permet fer-se una idea de l'actitud de la societat envers la dona. Al peu de pàgina hi ha aquest anunci:


Com que no sé si es llegirà bé  (podeu veure la imatge ampliada clicant-hi al damunt), en copio aquí una part del text:
SI LA ATLANTIDA...

el misterioso Continente sumergido, volviera a surgir de las aguas del mar...

Cualquier ama de casa inteligente podría poner de nuevo en perfecto estado los muebles de sus derruídas ciudades empleando el maravilloso lustra muebles BI-FLEX.

BI-FLEX quita manchas, abrillanta y restaura. Úselo hoy mismo, le convencerá.
Ves per on, el que eren capaces de fer les mestresses de casa intel·ligents de 1952!: enllustrar tota mena de mobles, encara que haguessin estat milers d'anys submergits en el mar. Naturalment, sempre que comptessin amb l'ajut de BI-FLEX.

A la mateixa pàgina del diari hi ha una notícia que també té relació amb la dona i la seva intel·ligència. Es titula "Vocación profesional" i comença dient:
La notícia divulgada por la Prensa de que a dos señoritas se les ha adjudicado el premio extraordinario de la Facultad de Ciencias Naturales de la Universidad de Madrid por la brillantez y aprovechamiento con que han cursado sus estudios, nos hace meditar sobre el problema de la vocación profesional, que no siempe la sienten muchos de los que han escogido una carrera.
Després tracta de la dificultad de triar una carrera i encara més triomfar en allò que a una persona li agrada quan ha triat una professió per a la qual no te vocació, i torna al tema inicial de les dues estudiants brillants:
...resulta verdaderamente animador el ver a dos muchachas acabar con brillantez estudios tan complejos y saber que piensan dedicarse a investigaciones profundas sobre monstruos antediluvianos y geologías prehistòricas.
Però allò que agrada més al periodista és que una de les noies, malgrat la seva saviesa, és amant de les festes on es ballen dances "absurdas y negroides":
Y todavía más sorprendente y simpàtico es saber que una de ellas es aficionada al baile y no se pierde, a pesar de ser sabia, una fiesta de sociedad con sus absurdas y negroides danzas.
Si al periodista li estranya que una de les noies tingui afició al ball, deu ser que la saviesa i el ball solen ser incompatibles? Com que jo no he ballat pràcticament mai (sempre m'he sentit una inútil per a la dansa), potser hauré de pensar que sóc una mica sàvia?

Potser us interessarà:
La comissaria virtual (4 bis): Cómo divertirse limpiando la cocina (aquest bloc, 09.03.2008) Netejar la cuina pot ser una tasca "divertida i pedagògica", a més d'útil.

dilluns, 4 de febrer del 2013

Salvo alguna cosa

Fa una estona he donat un cop d'ull a Twitter i m'ha cridat l'atenció una etiqueta que estava entre les tendències de Barcelona: #SalvoAlgunaCosa.  Ara ja sé a què treu cap. En l'entrevista que han mantingut Angela Merkel i Rajoy, el president del Govern espanyol li ha dit: "Lo referido a mí y mis compañeros no es cierto. Salvo alguna cosa."

He mirat algunes piulades amb aquesta etiqueta i n'hi ha de molt divertides; a més, entenc que sigui "tendència", perquè a cada moment n'augmenta el seu nombre. En poso aquí unes quantes:

Haremos los recortes necesarios como nuestros sueldos, pensiones vitalicias, coches oficiales, asesores a dedo y putas. ()

 No entiendo porque estoy embarazada. Nunca, nunca, nunca, nunca, nunca, nunca, he dejado que ningún chico me hiciera nada, . ()

 Rajoy: Yo he declarado a hacienda todo lo que he cobrado ()

Las portadas de los medios de mañana deberían recoger la frase AMPLIADA del sábado. Entonces fue "Todo es falso". Ahora: ()

Los sobres que enviaba Bárcenas iban vacíos, ()

 ESPAÑA VA BIEN!!! ()

No voy a recortar en pensiones ni en sanidad ()

 Ana Rosa Quintana ha escrito todos sus libros ()

Cumpliremos nuestro programa electoral, ()

Todos los casos de corrupción acaban en sobreseimiento. SOBRE, SÉ y MIENTO. ()

I continua...

Una biblioteca molt peculiar

Ho llegeixo a La Repubblica: A Milà, els veïns d'un bloc de pisos en què van substituir el porter per un conserge, han convertit la porteria en desús en una biblioteca veïnal. Hi han posat prestatgeries, algunes cadires i butaques i fins i tot una maquina de cafè. Funciona pràcticament com una biblioteca de debò: cada llibre té la seva fitxa i tenen un registre per apuntar-hi els llibres en préstec i el termini per tornar-los. Ho gestionen les setanta-dues famílies que viuen en el bloc. Un home de seixanta-sis anys que en fa quaranta que hi viu va tenir la iniciativa quan algú va deixar deu llibres per llençar al costat d'una galleda de brossa. Van començar amb aquells deu llibres i ara en tenen un miler; i la vella porteria en desús s'ha convertit en un punt de trobada per al veïnat. 

Biblioteca veïnal a Milà (foto: La Repubblica)

Em fan enveja, aquests veïns i veïnes amants del llibres. Fa alguns anys vaig proposar de fer una cosa semblant, però de dimensions molt més modestes, a la meva escala, i la majoria ho va rebutjar. Nosaltres també tenim un espai buit, que havia estat l'habitatge del porter. (Ara hi ha conserge, que viu fora.) Vaig proposar de posar-hi uns prestatges, on la gent deixés els llibres que ja no volgués, perquè altres persones els poguessin agafar. Sempre tens a casa llibres que ja no t'interessen, però et sap greu llençar; si més no, a mi em passa. O d'altres que, tot i trobar-los interessants, ocupen un espai que aniria molt bé per a altres llibres o altres coses. I potser hi hauria a qui interessaria llegir aquells llibres i desempallegar-se d'alguns dels seus.

També vaig proposar de deixar-hi revistes perquè se n'aprofitessin altres persones quan ja ho hagués fet qui les ha comprades. Jo he estat subscrita a unes quantes revistes durant anys i sempre m'ha sabut greu llençar-les. Una col·lecció del National Geographic vaig regalar-la a una associació que té una petita biblioteca. Durant un temps també enviava de tant en tant revistes a una amiga de Londres perquè practiqués l'espanyol. Però, amb Internet ja no té sentit, a la xarxa pot llegir molt més del que trobaria en el paquet de revistes que jo li enviava.

Quan vaig fer la meva proposta, un veí que hi estava d'acord va dir que ell podria aportar-hi unes prestatgeries que no feia servir. Però uns altres van sortir amb excuses que no tenien massa fonament, com ara que s'hi acumularia pols i seria un niu de porqueria, especialment les revistes. Aleshores vaig proposar que diguéssim al conserge que un cop al mes llencés les revistes que s'hi poguessin acumular. Però tampoc no ho van acceptar. L'excusa més rebuscada va ser la d'un veí que deixava unes bicicletes a la porteria i va dir que, si hi havia llibres i revistes per allà, podien caure a terra i quan entrés algú a buscar una bicicleta podia trepitjar-ho o ensopegar i caure.

En llegir la notícia de La Repubblica he recordat els versos de Salvador Espriu, a l'Assaig de càntic en el temple:
Oh!, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
.............................
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
En llegir la notícia del diari italià he pensat que quan es faci la reunió d'enguany tornaré a fer la proposta i, si el veí de les bicicletes torna a sortir amb la mateixa excusa o una altra, li diré que el mateix dret té ell a deixar-hi les bicicletes per a l'ús exclusiu de la seva família que jo o altres veïns a deixar-hi llibres perquè els llegeixin altres persones, fins i tot ell (si és que mai llegeix algun llibre, cosa que ja dubto).